|
A Catalunya, la transició del franquisme a la democràcia formal va venir envoltada per una aurèola màgica, que va fer creure que la democràcia arreglaria tot el desordre causat pels anys de dictadura.
Solament les publicacions ecologistes de l'època donaren la veu d'alarma, amb el menysteniment de les forces polítiques industrialistes de dretes i d'esquerres. Tan els partits defensors del capitalisme lliberal com del socialisme científic estaven units per la mateixa visió industrialista del món. Calia "desenvolupar" el país i posar-lo a nivell europeu. Tot era sacrificar el país en benefici del totpoderós "progrés".
A mesura que s'han anat fent evidents els problemes ecològics, les institucions (govern i parlament) han anat aprovant lleis ambientals. No obstant les mateixes institucions han tingut ben poc interès en fer-les complir. Vint anys més tard que als Estats Units es creés una Agència del Medi Ambient (la famosa EPA), a Catalunya es va crear una Direcció General de Medi Ambient (!) dins d'un Departament de Política Territorial i Obres Públiques (!), caracteritzat per més de deu anys d'insensibilitat ecològica total.
Amb molta recança i a remolc del que ocorre arreu del món, els partits polítics van adoptant un llenguatge "eco" en la forma, però que en ben poca cosa es va traduint. Va prou més de pressa la mateixa dinàmica del sistema industrialista, que ara es disfressa de "verd", adaptant-se als temps nous. És l'eco-capitalisme neixent.
Encara amb més retard, l'esquerra s'apressa a tenyir-se de verd i s'apunta, a corre cuita, al discurs de l'anomenat "desenvolupament sostingut". Inclús hi ha qui va més lluny i, després d'haver repetit, any darrere any, que l'ecologisme era un moviment "sectorial" (igual que el feminisme o el pacifisme), fa una lectura interessada de l'ano-menada ecologia social i la bateja amb el nom d'ecosocialisme.
Igual que a Europa, sectors socials de tradició esquerrana i/o marxiana malden per absorbir la qüestió ecològica en la seva retòrica política. Potser per pal·liar la seva crisi d'identitat (agreujada pel desmembrament de l'anomenat "bloc socialista") i continuar així tenint una base social pròpia.
L'esquerra, després de gairebé un segle d'autoidentificar-se com la única força de "progrés", d'autocomplaure's a ser dipositària de la única forma "científica" d'interpretació de la realitat, d'autoatorgar-se el paper d'avantguarda il·lustrada de la societat; després de molts anys d'haver anat implantant l'industrialisme, arreu del món, a través de revolucions democràtiques o proletàries; després d'haver anat continuant les pràctiques ecocides (espoliació dels sistemes naturals) i etnocides (anihilació de les cultures ancestrals d'Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania) dels sistemes polítics que la precediren; ha passat a tractar l'ecologisme des del menyspreu més absolut a voler engolir-lo.
El gran drama de l'esquerra és que ha cregut que la Veritat es podia expressar mitjançant una ideologia i que aquesta ideologia podia ser donada a les masses mitjançant una casta de persones fidels a la ideologia. I en això va coincidir plenament amb l'industrialisme, on la mateixa mentalitat elitista imposa unes castes il·lustrades científico-tècniques que desenvolupen tota mena d'artefactes per a consum de les masses.
L'ecologisme, però, representa una forma radicalment nova de pensar, una manera radicalment diferent de considerar l'estructura i l'orga-nització, una manera radicalment nova de viure. L'ecologisme fa seva l'ancestral tradició que no hi pot haver discrepàncies entre la forma de pensar i la forma de viure: "si no fas el que penses, acabes pensant el que fas!".
I això no encaixa de cap manera ni amb el materialisme dialèctic ni amb el socialisme científic. La intel·lectualitat d'esquerres haurà de fer servir les seves millors capacitats si vol començar a repensar el món en clau ecologista.
Font: J. Puig (1991), L’ecologisme (aprenent a rehabitar la Terra), Biblioteca Cultural Barcanova (7), Editorial Barcanova, Barcelona.
|
