|
El modern moviment ecologista neix al llarg de la dècada dels anys 70 als Estats Units d'Amèrica (el 22 d'abril de 1970 es celebrà per primera vegada el Dia de la Terra) i a començaments de la dècada dels anys 80 s'estén per arreu d'Europa; però no va ser fins a finals dels anys 80 quan sectors cada vegada més grans de les societats industrialitzades comencen a fer seu el discurs que els (i les) ecologistes anaven escampant des de feia força temps.
En els darrers anys, el nostre únic planeta blau - la Terra - ha esdevingut l'estrella dels mitjans de comunicació més importants del món. Els reptes ecològics que se’ns plantegen són sovint reptes globals i per tant, s'argumenta, requereixen solucions globals. Però podem parlar avui de la mateixa manera de com ho fèiem al llarg dels anys 70 ?.
A començament dels anys 90 el planeta Terra va rebre una enorme atenció per part dels mitjans de comunicació i dels polítics. No hi havia setmana sense que un dels periòdics més importants del món es preguntés si érem encara a temps de salvar la Terra. Més i més conferències internacio-nals debaten sobre les qüestions essencials del nostre planeta i, per tant, de la nostra supervivència.
A través dels mitjans de comunicació som conscients dels nous tipus de problemes ecològics globals com ara els canvis climàtics (efecte hivernacle, augment del nivell del mar, ...), la disminució de la capa d'ozó atmosfèric, la destrucció dels boscos tropicals, la desertifica-ció i erosió del sòl, la sobreexplotació dels béns comuns, la desapa-rició de les espècies i la pèrdua de la diversitat genètica, etc.
Amb aquests nous reptes un nou tipus d'actors globals, molts d'ells nous vinguts en el camp de l'ecologia, varen començat a entrar en esce-na: aquests actors eren les institucions de recerca científica, els programes de recerca científica internacionals, les agències d'orga-nismes supranacionals i una munió d'instituts especialitzats, els quals són finançats principalment per fons privats i de corpora-cions. Els vincles de totes aquestes institucions amb el sistema establert les hi assegura suficients recursos econòmics, necessaris per a dur a terme una tasca de recerca que és molt cara: les dades amb les que aquests nous actors globals treballen provenen de satèl·lits i altres sofisticades tecnologies (estacions polars, vols estratosfè-rics, simulacions mitjançant ordinador, etc).
Aquests nous actors globals, les seves eines de recerca, així com l'interès sobtat dels mitjans de comunicació i dels polítics, tot junt completa una tendència totalment nova en el camp de l'ecologia. És una tendència que no té res a veure amb el discurs ecologista dels anys setanta. La característica més típica d'aquesta nova tendència és la forma nova de contemplar els problemes ecològics. És una concepció que situa la persona humana fora del planeta (en un satèl·lit, per exem-ple), mirant el "sistema Terra" des de l'espai, contemplant-lo com si fora una altre (pot ser més sofisticada, encara) nau espaial.
Amb el que aquests nous actors globals estan més interessats és en la forma com aquest sistema funciona. Això vol dir que estan interessats en els cicles globals biogeoquímics, els quals, es diu, estan essent pertorbats de forma creixent. L'objectiu és mantenir en funcionament el Sistema Terra. En darrera instància es redueix la Terra a una màquina complexa i els problemes ecològics a problemes tècnics. En una concepció així, la persona humana no forma part realment del "siste-ma", a despit que l'afecta i que viu d'ell i en ell.
Aquesta forma de contemplar la problemàtica ecològica no qüestiona ni posa en perill les estructures polítiques existents, simplement les reforça. Tampoc no qüestiona la ciència, sinó que consolida a la ciència mecanicista i el progrés tecnològic alimentat per aquest tipus de ciència. A més a més promou una tecnologia i una tecnocràcia paral·lela-ment amb un nou tipus de manegadors del medi ambient.
Per una altra banda, aquesta nova tendència oblida o fins i tot margina els actors tradicionals en al camp de l'ecologisme: les persones preocupades i conscients, els moviments de base, les associacions regionals i nacionals, les organitzacions de voluntariat, etc. Tot això està en oberta contradicció amb la tendència manifestada al llarg dels anys 70's, on la persona i les associacions eren la solució i el Sistema era el problema. Avui el Sistema coneix i és la solució, mentre que les persones i les associacions són el problema, els ene-mics reals de la Terra. Per tant les persones i les associacions han de ser manegades de la mateixa manera com són manegats els sistemes naturals.
Aquesta podria ésser la conclusió de l'anàlisi indiferenciat dels problemes ecològics globals d'avui, que els nous actors globals rea-litzen. De fet, aquests no consideren les causes reals dels canvis ecològics globals i les causes són reemplaçades per la mesura dels seus efectes. Aquests efectes són atribuïts, aleshores, a la "persona humana", a la "humanitat", a la "raça humana" i com a molt a la "societat", però mai són atribuïts a la seva causa profunda: el desenvolupament econòmic, industrial i tecnològic.
Però, quin sentit té encara parlar dels "efectes", quan els impactes humans actuals són d'una escala semblant als processos interactius i naturals que regeixen els sistemes que suporten globalment la vida a la Terra?.
No hi ha cap anàlisi de les causes reals de la crisi ecològica global actual, ja que una anàlisi així implicaria reconsiderar la nostra manera de viure, alhora que el desenvolupament industrial. Implicaria fer consideracions polítiques, econòmiques, socials, psicològiques i culturals. En comptes d'això, el que la nova tendència intenta analit-zar és la manera com el "sistema Terra" funciona i com reaccionaria a més (més encara ?) desenvolupament industrial, ajudant així a predir com el "sistema Terra" evolucionarà i ajudant a dissenyar les corres-ponents estratègies de manegament global, autoanomenades "polítiques ambientals globals".
Però és molt qüestionable si les polítiques ambientals globals seran la solució al tipus de problemes que són produïts precisament pel desen-volupament econòmic i tecnocientífic racional. El manegament ambien-tal global pot molt ben ser una il·lusió, fent-nos creure que som ca-paços de fer front a la crisi ecològica global i, per tant, que podem continuar indefinidament el desenvolupament industrial.
En qualsevol cas, el manegament ambiental global reaccionarà a poste-riori davant els símptomes, però no posarà en evidència les causes reals de la crisi ecològica global.
Els manegadors ambientals ens volen fer creure que ells poden afrontar als problemes una vegada ells els han identificat, justificant així les seves, sempre creixents, necessitats de més recerca. Mentres-tant el desenvolupament industrial va continuant i probablement serà justificat dient que cal que paguem encara més, per a més recerca, per a afrontar els danys econòmics creixents resultat dels canvis ecolò-gics globals.
Però globalment, el manegament tecnocràtic del medi ambient no serà la resposta a la crisi ecològica global, mentre es continuï conside-rant a la persona com un objecte a ser ensenyat i manegat. Mentre les persones i les associacions no siguin tingudes en compte i juguin un paper actiu en la recerca de vies per a sortir de la crisi ecològi-ca i social en la que estem immergits, el manegament global del medi ambient serà ben probablement un miratge d'experts autoescollits.
Paralel·lament també s'ha volgut reduir l'Ecologia a una mena d'engi-nyeria ambiental. Exemples d'això els hem pogut anar constatant cada dia: les forces político-socials que fins fa ben pocs dies tenien per senyera l'industrialisme, van fent seves una part de les propostes ecologistes, primer només de paraula, però aviat es van donant compte que no n'hi ha prou amb paraules i aleshores es veuen forçades a seguir la mateixa dinàmica del sistema industrial. Si fins ara eren les guerres les que possibilitaven el renovament del equipaments de la societats industrials, ara es descobreix que hi ha moltes possibili-tats de continuar produint en els processos de descontaminar tot allò que el mateix sistema ha pol·lucionat.
Un exemple palès d'això el tenim en una entrevista que la revista Estratos (num.7) realitzava al, aleshores, Director General de Medio Ambiente, Sr. Fernando Martinez Salcedo. Cal dir que l'esmentada revista és editada per ENRESA, l'Empresa Nacional de Residuos Radiac-tivos. Empresa que vol gestionar tota la greu problemàtica de les escombraries radioactives a l'Estat Espanyol, però que fins ara ha estat incapaç de solucionar el problema dels parallamps radioactius.
En l'entrevista citada es podia llegir que el Director General del Medio Ambiente és un "joven ecologista". El més astorant de tot era veure que deia aquell "joven ecologista". Afirmava coses com ara: "lo importante no es el discurso ambiental sinó planificar, invertir, crear infraestructura", "la gestión ambiental es promover equipamien-tos". També parlava d'un "crecimiento que no ponga en cuestión la capacidad de supervivencia, los recursos naturales, ....". I el súmmum de l'entrevista arribava quan deia "existe un problema, se identifica, se desmenuza y se aplican las soluciones técnicas adecuadas" (es referia al "Plan de Residuos Radiactivos").
Aquest és el discurs dels manegadors i dels tecnòcrates ambientals. No és res més que pur i ranci ambientalisme, ja que no es qüestiona la premissa bàsica de la societat industrialista, és a dir, el fet que la humanitat ha de dominar la Natura.
Aquell "jove ecologista" no és altra cosa que un tecnòcrata ambienta-lista jeràrquicament guarnit amb una disfressa verda.
És evident que amb la paraula Ecologia passa el mateix que ha passat amb les paraules llibertat i democràcia. Per buidar-les del seu con-tingut radical, o, si més no, revolucionari, el Poder no dubte gens de desnaturalitzar-les.
Per exemple el mot democràcia ha estat prou desnaturalitzat pel gra-dual desplaçament de la participació activa en els afers públics cap a la representació passiva quan el mot democràcia, en la seva forma clàssica, volia dir, gairebé literalment, participació directe de tot el poble. Avui, i cada dia amb més freqüència, se’ns vol fer creure que democràcia vol dir representació del poble per una élite que dispo-sa del poder de decisió per sobre del poble.
El mateix concepte de Llibertat va molt més enllà que el que avui s'entén per ella: absència d'opressió, pluralisme ideològic, hete-rogeneïtat d'institucions, .... Aquest concepte compren la plena rea-lització de les potencialitats de la humanitat en la seva forma més creativa. I quant lluny n'està la societat sobreindustrialitzada d'a-quest objectiu!.
L'ecologisme va molt més enllà de considerar la Natura com un habitat passiu, que es compon d'objectes tals com animals, plantes, minerals,
L'ecologisme considera que el benestar humà i el floriment de la Vida humana i no humana sobre la Terra té valor per si mateixos. Aquests valors són independents de la utilitat del món no humà pels objectius i propòsits de la humanitat.
Font: J. Puig (1991), L’ecologisme (aprenent a rehabitar la Terra), Biblioteca Cultural Barcanova (7), Editorial Barcanova, Barcelona.
|
