<

 Nuclear? No gràcies
 EG i OGM
 Grup de tòxics
 Ecologisme pràctic
 Ecologisme: bases teòriques
 Ecologisme: clàssics
 Ecologisme: emergències planetàries
 Novetats
 Agenda
 e-Biblioteca
 Documentació
 La Revista
 Vincles
 Una sola terra
 Venda Llibres
 Nosaltres


Escriu el teu correu
 
Sabem on vivim? | Ecologisme: què és? | Ecologisme versus ambientalisme | Ecologisme: dretes i esquerres | Ecologismes | Desenvolupament | Agricultura radical | Eco-educació | L´economia que volem | La simplicitat voluntària | Ser indígena en el lloc on es viu | Sobre lideratge i poder | Residu Zero | Producció Neta | Mobilitat o accessibilitat |

Ecologisme: bases teòriques

SABEM ON VIVIM?

Pels (i per les) ecologistes, el primer mil·leni d'existència de Catalunya es va cloure amb la constatació que el nostre país camina cap una situació de col·lapse ecològic.

Les aigües van perdent la capacitat de sostenir la vida, l'aire és carregat, cada vegada més, de verins de totes menes, els sòls es van erosionant, empobrint. S'urbanitzen i inunden sòls fèrtils i bona part dels país s'ha convertit en un abocador de tota mena d’escombra-ries.

Dues dècades d'autogovern i de democràcia no solament no han posat remei a allò que, ja fa força anys, denunciàvem els (i les) ecologistes, sinó que en molts casos els nostres governants han actuat amb tolerància i/o complicitat davant aquelles pràctiques que posen en perill la supervivència de la nostra terra.

El primer mil·leni d'existència de Catalunya com a Nació hauria pogut ser l'ocasió per a reflexionar sobre la via de desenvolupament en la que el nostre país està immers.

Per il·lustrar fins a quin punt aquesta via de desenvolupament ens ha fet estranys a la nostra terra i com aquest estranyament ha estat interioritzat per les mateixes persones que vivim ara a Catalunya, n'hi ha prou amb el planteig d'unes quantes preguntes, ben senzilles. Per exemple:

- Quants de nosaltres som capaços de descriure el camí que segueix l'aigua des que cau en forma de pluja fins que arriba a les aixetes de casa nostra?,
- Quants coneixem el tipus de sòl que hi ha dessota l'asfalt i el ciment sobre els quals fem vida?,
- Quants sabem quin és el dia de l'any en que les ombres dels arbres tenen menys llargada?,
- Quants som capaços de reconèixer o de dir tan sols el nom de 5 arbres, 5 herbes o 5 ocells autòctons de la nostra terra ?, o de 5 animals que visquin als boscos de casa nostra?,
- Quants de nosaltres coneixem el ritme de creixement de les verdures, els cereals i les fruites que són la base de la nostra alimentació ?, quants de nosaltres n'hem plantat, conreat o collit?,
- Quants sabem d'on i com venen les energies i les matèries que fem servir a la vida quotidiana?,
- Quantes persones sabem on van a parar les escombraries i les aigües brutes produïdes a casa nostra?, i les conseqüències sobre els sis-temes naturals de molts productes domèstics d'ús quotidià?.
- Quantes persones som conscients de les conseqüències del nostre treball quotidià sobre la natura viva i no viva?.


Els ritmes de la natura, els lligams d'harmonia que, al llarg de molts Mil·lenis de vida sobre la Terra, la humanitat havia tingut amb els sistemes naturals, ...... tot això ha sigut substituït pels ritmes de la vida urbana i per les continuades agressions que causen danys, potser irreversibles, sobre l'atmosfera, el clima, les aigües, el sòl, la flora i la fauna.

El mateix fet que aquestes qüestions siguin considerades com no essen-cials a la societat actual és una mostra de fins a on ha arribat aquell estranyament que abans hem citat.

Però tot aquest estranyament ha tingut les seves conseqüències sobre les persones i sobre les comunitats. Això ha fet que els sistemes de domini s'anessin perfeccionant i per tant anés augmentant la nostra dependència tant a nivell individual com col·lectiu.

Tots plegats hem estat víctimes de la societat industrial i de les seves darreres mutacions, l'anomenada societat post-industrial, o en altres paraules l'anomenada societat electrònica, o societat informà-tica, o ......

En aquesta societat de masses, la pèrdua de la individualitat i de la singularitat personal, amb el seu darrer resultat: la "liquidació" de la personalitat mateixa, comença amb la pèrdua de la capacitat per poder constatar el món antic i els trets més humans que havia tingut, amb el món actual que s'acosta al més complet totalitarisme i amb el món futur, més humà i més harmònic amb els sistemes naturals que podria arribar a ser.

Vivim tan completament immergits en la nostra present realitat que ella mateixa absorbeix totalment la nostra sensibilitat i, per tant, la nostra capacitat de pensar en formes socials alternatives a l'actual.

Cada vegada hi ha al nostre petit planeta més persones que constatem que la sortida realista a la situació que vivim ja no és qüestió de raó, ni de poder, ni de tecnologia, sinó que només és funció de la imaginació que cadascú de nosaltres podem tenir en entreveure la direcció i el sentit de les relacions entre la humanitat i la natura.

Hi ha, però, unes línies bàsiques d'actuació que s'han anat plantejant als darrers anys. Per exemple, el Worlwatch Institute de Washington considera que els components essencials per a caminar cap una societat autosostinguda són: 1) l'estabilització de la població, 2) la reducció de la dependència dels combustibles fòssils i físsils, 3) el desenvo-lupament de les fonts renovables d'energia, 4) la conservació dels sòls, 5) la protecció dels sistemes biogeològics bàsics que fan possible la vida sobre la Terra i 6) el reciclatge de materials.

Fora interessant reflexionar fins a quin punt les societats que s'han autobatejat com "desenvolupades" tenen en compte aquests factors, si és que els tenen en compte, perquè al cap i a la fi, o configuren els seus sistemes econòmics i socials de manera que els recursos naturals i els sistemes que suporten la vida siguin conservats i renovats constantment o desapareixeran de la història com han desaparegut altres civilitzacions abans que la nostra.

Si Catalunya ha de sobreviure com a país, difícilment ho podrà fer amb uns sistemes naturals tocats de mort per aquesta dèria col·lectiva per viure d'esquena a la Natura, per viure a costa de la continuada degra-dació dels nostres rius, del nostre aire, de la nostra terra, .... per viure a costa de la continuada extinció de moltes espècies vegetals i animals, ..... per viure, en una paraula, posant en perill la mateixa possibilitat de vida pels nostres fills i pels fills dels nostres fills.

Quanta raó tenien els aborígens nord-americans quan afirmaven: nosal-tres no heretem dels nostres avantpassats la Terra sinó que la manlle-vem dels nostres fills. Pot-ser si en comptes de voler "civilitzar" tantes cultures ancestrals, Occident hagués escoltat un xic el que deien-diuen i hagués après del què feien-fan, ara no ens trobaríem en l'atzucac on la nostra "civilització occidental" es troba. Podria ser que encara fóssim a temps d'escoltar la seva veu, la veu de LA TERRA.

Font: J. Puig (1991), L’ecologisme (aprenent a rehabitar la Terra), Biblioteca Cultural Barcanova (7), Editorial Barcanova, Barcelona.

 
© Copyright 2003 - Els Verds. Alternativa Verda - Alternativa Verda ONG