el tríptic / Manuel Castaño
De tan verdes no en maduren
(EL PUNT, Divendres, 11 de gener del 2002)
Diuen que des del poder les coses es veuen molt diferents i que tot polític que seu en poltrona experimenta una transició de l’idealisme al realisme – entesos aquests temes no en el sentit que tenen en filosofia, sinó en el de demanar la lluna en un cove (idealisme) i en el de seguir la tàctica de peix al cove (realisme) -. El cas de Roser Veciana és invers: ha passat de la pràctica del realisme en el seu partit – aparta’t tu, que m’hi poso jo – a la de l’idealisme institucional – ara és regidora de drets civils de l’Ajuntament de Barcelona -. I això no és cap rumor malintencionat de militants descontents, sinó un veredicte de l’audiència provincial segons el qual l’assemblea d’Els Verds que va servir per enderrocar els seus líders i elegir Veciana era un cúmul d’irregularitats, és a dir, que els militants d’aquest partit van saber quina cosa és que es vulnerin els drets civils. Ves per on, algú que va fer el cim del partit mitjançant procediments bolxevics ha aconseguit, gràcies a la coalició electoral amb ERC – sempre a punt per entronitzar oportunistes -, i el subsegüent pacte de govern amb els socialistes, un escó municipal, i ara representa els ciutadans de Barcelona en una qüestió tan sensible com els drets civils. Si volgués ser digna del càrrec, primer hauria d’esmenar-se; però tan difícil com és actuar amb conseqüència, no podem esperar que sigui conseqüent amb efectes retroactius. Vist com alguns “ocupen” càrrecs, no és estrany que siguin tan tolerants amb l’ocupació de carrers i d’edificis.
|