Perquè EV-AV?
 Crisi d´EV(CEC)
 Comunicats
 Campanyes
 ecologisme de debò ?
 Eleccions
 Opinió
 Conferències
 Política verda
 Resistències
 Agenda d´actes
 Vincles
 Nosaltres


Escriu el teu correu
 
Cronologia | Intervenció a AG | Carta oberta | Sentència | Les persones | La premsa | Els polítics |

Crisi d'EV(CEC)

REFLEXIONS SOBRE UNA CRISI

Intervenció feta per en Josep Puig i Boix a l'assemblea d'ELS VERDS (sessió de la tarda del dia 21/3/1998)

En els darrers mesos un sector de militants d'EV han provocat una situació que fa que haguem de reflexionar sobre el perquè i el com de tot plegat. Han creat una situació on es barregen sentiments i ressentiments, gelosies i enveges, ganes de poder i amargors. Tot plegat s'amplifica amb problemàtiques psicològiques personals de determinades persones. Les reflexions que us ofereixo, purament personals i fruit de la meva personal experiència, són un intent de cercar explicacions de tot plegat des de la visió del món que l'ecologisme proposa i practica.

1.- El marc on hem operat els darrers 3 anys: l'espai limítrof entre EV i IC.

A la reunió entre organitzacions locals d'EV i d'IC (on, per cert, no hi assistiren ni les organitzacions d'EV del Baix Llobregat ni de Badalona, que paradoxalment són les que més han despotricat contra IC) ja vaig exposar les meves reflexions personals sobre els espais limítrofs, elaborades a partir d’un símil extret de l’ecologia, entesa com a ciència que estudia les relacions dels éssers vius i no vius dins dels ecosistemes. Permeteu-me que les recuperi i les ampliï.

Encara massa vegades els humans ens considerem superiors a la natura i fem i desfem al marge d’ella, quan la natura fa milions d’anys que ‘funciona’ i és en aquest funcionament que ens haurien d’inspirar quan reflexionem i interpretem sobre el que ocorre al nostre entorn i elaborem propostes operatives per millorar la qualitat de vida i relacionar-nos més cooperativament entre nosaltres i amb els sistemes naturals.

En ecologia els espais limítrofs són aquells que descriuen els llocs on dos ecosistemes es troben: on el bosc troba els prats o la mar troba la costa. Aquests espais limítrofs són els espais més fèrtils dels sistemes naturals. Un bosc en el seu estat de clímax només tindrà un nombre limitat d’espècies en la seva part més frondosa i en el seu nucli central. Un prat pot sostenir poques espècies herbàcies i flors silvestres, i no gaire res més. Però en els espais on conflueixen la mar i la terra ferma, el bosc i el prat, on els raigs de sol penetren dins del bosc, on les rels s’injecten dins del subsòl recobertes de fongs (els quals estableixen una relació anomenada ‘micorriza’ entre el miceli del fong i les rels de la planta), una munió de plantes arbustives, enredaderes, baies i flors s’hi escampen.

La coalició entre IC i EV ha sigut un bon exemple d’espai limítrof. La tradició ‘roja’ d’IC es va trobar amb la tradició ‘verda’ d’EV. Cadascuna de les organitzacions tenia la seva manera de fer les coses, la seva pròpia comprensió del què és essencial, el seu propi estil i llenguatge i les seves pròpies suposicions. Quina barreja més rica !. . . . que pot arribar a ser, sempre que no si faci tala rasa ni s'hi propagui un encenall.

Sovint les persones humanes ens trobem poc a gust en aquests espais limítrofs. Quan ens immergim en aquests espais ens envaeix una sensació de neguit. Ens agrada més saber el que esperem, i ens agrada més que les coses vagin en la direcció que considerem correcta. Però si som capaces de superar aquesta sensació de discomfort, els espais limítrofs poden esdevenir espais de creixement i d’il·luminació.

Quan ens trobem davant d’un sistema diferent al nostre, les nostres suposicions queden qüestionades. Aleshores les persones ens veiem forçades a identificar les suposicions dels altres, i de veure-les a través d’ulls diferents als nostres. Es quan es posen a prova les nostres idees. Aleshores ens hem de preguntar: tenen sentit les nostres idees per altres persones, les vides de les quals són ben diferents a les nostres ?. Quan s'és incapaç de fer aquests plantejaments és quan apareix la rancúnia i fins i tot l'odi a la diferència, primer graó dels conflictes entre societats amb diferents sistemes de valors i/o de creences o entre grups humans organitzats amb perspectives i posicionaments no idèntics.

La meva experiència a l’Ajuntament de Barcelona, com regidor d’Els Verds, en el grup municipal d’IC-Els Verds, fruit de la coalició electoral entre Iniciativa per Catalunya i Els Verds, dins del govern de coalició format pel PSC, IC-EV i ERC (ara PI), és ben enriquidora i positiva en aquest aspecte, tot i les dificultats de treball dins d’aquesta munió d’espais limítrofs. Aquests espais limítrofs han fet possible el naixement de múltiples iniciatives que ni tan sols podíem imaginar fa uns quants anys: avui hi ha en marxa coses que fins fa ben poc semblaven impensables i el fet que es facin a la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya té un immens valor doncs és amb la casa gran on s’emmirallen les ciutats i pobles del nostre país. Que hagués passat en la present legislatura sense la presència d'EV al govern de la ciutat de Barcelona? Permeteu-me que ho il·lustri amb alguns exemples:

- S'hauria introduït a Catalunya el debat sobre la sostenibilitat?
- S'estaria treballant, a Barcelona i a Catalunya, en les Agendes 21 Locals?
- Participaria Barcelona en la xarxa europea 'Energie-Cités'?
- Tindria Barcelona la Presidència de la xarxa europea 'Energie-Cités'?
- S'hauria organitzat a Barcelona l'assemblea general de la xarxa 'Energie-Cités'?
- Seria tan activa l'agència local d'energia BarnaGEL (d'àmbit metropolità)?
- Hi hauria la política energètica activa que ara hi ha a l'Ajuntament de BCN?
- S'estarien realitzant tots els projectes d'energia solar que s'estan fent (escola amb 30 kW FV, teulades dels edificis municipals amb 100 kW FV, escalfament d'aigua solar a poliesportius, escoles, ... , ordenança solar en l'edificació)?
- Hi hauria Pla Metropolità de Residus sense noves incineradores?
- Contindria el PMGRM tres plantes de metanització?
- S'estaria potenciant el compostatge individual i col·lectiu a Barcelona?
- Es treballaria per integrar el transport públic (bus) amb el gas natural d'origen biològic (recuperat de l'abocador del Garraf i/o produït en les metanitzadores)?
- Es faria la Fira de la Terra ? . . . .

Treballar en espais limítrofs no és ni fàcil ni senzill, però si hi ha voluntat de treball conjunt i en positiu entre les parts que conflueixen en aquests espais, totes les parts implicades en surten reforçades, igual que ocorre en els espais limítrofs de la natura.

Però per treballar en espais limítrofs cal ficar-se en aquests espais i no defugir el repte. Massa vegades es defuig el treball en aquests espais i aleshores el rebuig a l'altri amaga la manca de compromís personal i implicació en l'espai limítrof. Qui viu a la plana sent neguit quan s'acosta al bosc i, si no es prepara mental i físicament, li augmenta la sensació de terror a mesura que es va endinsant a la boscúria. Això mateix és el que ocorre a les persones (i a les organitzacions) quan entren en contacte i es relacionen amb altres persones (i organitzacions) de tarannà, valors i/o creences diferents. El primer contacte produeix neguit, en constatar les diferències. El neguit va deixant pas a la sensació de por a mesura que es va manifestant la diversitat i no es vol, o s'és incapaç, d'assumir amb respecte la diferenciació i el treball en consens i de síntesi. Només amb la plena assumpció de les diferències desapareix la por i el neguit i es possible treballar en comú.

2.- L'ecologisme: una resposta a la situació actual.

Per mi, el gran present, el gran do de l’experiència política dels darrers dos anys ha sigut l’afirmació que sí; que la visió ecologista del món té sentit i no solament per la gent ben educada i d’un bon nivell de vida, sinó també per la gent senzilla, la vida de la qual està fortament influenciada per la globalització de l’economia i el destarotament dels hàbitats de la Terra. L’ecologia no és cap luxe, és l’element bàsic per a la supervivència de la gent que encara viu propera a la terra, i en són ben conscients. I també és l’element bàsic de supervivència per aquella gent que amb la seva inconsciència, tot vivint separada de la terra, en depèn d’ella en coses tan elementals com menjar, respirar, beure, . . .

Mai en la història de la humanitat, un canvi en la concepció del món s’ha fet d’un dia per l’altre. Les revolucions culturals que impliquen canvis de concepcions del món, canvis de valors i canvis en les actituds, no es fan com s’han fet les ‘revolucions clàssiques’ (siguin burgeses o proletàries). Les experiències recents ens ho demostren més que mai. Només les persones que busquen la seva afirmació en contra i/o en oposició a l’altri creuen i somien encara avui en 'canvis' o ‘revolucions’ d’aquesta mena. Només les persones que projecten la seva incapacitat en la culpabilització de l'altri creuen que els canvis es fan en un obrir i tancar d'ulls. Avui ja tenim la certesa del que han significat les anomenades revolucions del segle XX: la via més directa per a transformar aquelles societats en les que el capitalisme era incapaç de penetrar-hi, a causa de la seva gran diversitat cultural i la seva autosuficiència, en societats que, per la via de l’anomenat socialisme o comunisme, han acabat totalment desestructurades (transformant els sistemes de subsistència en sistemes de treball assalariat) i al servei del capitalisme més salvatge (on dominen màfies de tota mena).

Els canvis culturals profunds (i el que representa l’ecologisme ho és) només es van desenvolupant lentament, com els canvis en la natura. Aleshores la qüestió bàsica pels humans, en una situació de deteriorament ecològic, social i cultural com la que vivim, és imaginar vies polítiques i cíviques d’influir amb la màxima prestesa per ocasionar un canvi de direcció en la situació actual. Quines formes d’organització s’han de crear, quines aliances entre les forces que qüestionen la situació actual s’han de fer néixer, quins missatges han de transmetre els agents del canvi?

El moviment ecologista modern ha anat sorgint a mesura que els humans ens hem anat donant compte de les agressions que, les forces socials dominants, la seva concepció del món i l’estil de vida que imposen, van fent sobre els sistemes naturals i la diversitat de cultures vivents. I no podem oblidar que els sistemes naturals són la base sobre la qual la humanitat ha anat bastint sistemes socials per a viure en aquest planeta. La salut dels sistemes socials depèn en darrera instància de la salut dels sistemes naturals. I avui l’ecologisme és conscient de la malaltia que tragina la societat actual, tot volent uniformitzar sistemes naturals i socials.

2.- Com fer real a casa nostra la visió del món que l’ecologisme proposa?

L’ecologisme organitzat, s’ha anat estructurant en forma d’organitzacions cíviques i també en forma d’organitzacions polítiques (els partits verds). Les funcions d’ambdues formes d’organització (la cívica i la política) són ben diferenciades i es complementen, tot i que en algunes ocasions s’ha volgut conflictivitzar les relacions entre l’ecologisme polític i el cívic.

Fins fa ben poc, l’ecologisme s’anava autoafirmant per oposició a determinades actuacions del sistema dominant que es traduïen en agressions a la natura i es manifestaven en forma de d'agressions ecològiques diverses. Així han nascut organitzacions de defensa de la natura, proteccionistes, anti-trasvassaments, anti-línies de molt alta tensió, anti-nuclears, etc. Però la part més lúcida de l’ecologisme mai s’ha aturat en aquest estadi, sinó que ha anat proposant i desenvolupant alternatives concretes a cada agressió ecològica concreta, emmarcat tot plegat en una alternativa global.

A casa nostra tenim moltes experiències d’ecologisme opositor a tal o qual projecte desenvolupista. Molts grups s’han creat amb objectius d’oposició a determinades actuacions del sistema i massa grups estan encara centrats únicament en aquesta fase d’oposició. Tots ells saben molt bé el que no volen. Si bé aquesta fase ha sigut una fase necessària i adequada en el passat, abans que determinats sectors de l’industrialisme comencessin a evolucionar cap a la producció ecològica, avui ja no té cap mena de sentit continuar només i únicament per aquest camí, doncs els sectors de l'industralisme ecologitzat estan començant a plantejar el que s’anomena metabolisme industrial, que no és altra cosa que la incorporació de les formes de fer de la natura en el sí dels sistemes de producció. Jo no dubto en qualificar aquest ecologisme monotemàtic i oposicionista com ecologisme del passat i sense futur: ecologisme arcaic. El seu futur és molt magre doncs ja està essent sobrepassat pels mateixos esdeveniments i pels mateixos agents socials. Moltes persones que militen en aquesta forma d’ecologisme diuen coses molt menys atrevides (o molt més caduques) que el que ja avui proposa el sector més lúcid de l’industrialisme ecologitzat. Cal però reconèixer que és la forma d’ecologisme més fàcil de practicar, doncs permet a les persones individuals pensar d’una manera (dir-se i autoconsiderar-se ecologista) i viure i treballar d’una altra (viure malbaratant recursos naturals, treballar en feines que agredeixen els sistemes naturals o en organitzacions jeràrquiques que degraden a les persones, auto-agredir-se el propi cos i la pròpia ment amb tota mena de drogues - físiques i psíquiques- addictives, etc.).

A més a més, l’ecologisme ha anat fent seva aquella màxima que diu: ‘si no fas el que penses, acabes pensant el que fas’. O sia que moltes persones que es reclamen ecologistes van fent seva la unitat del que es pensa amb el que es fa. I ho van practicant a mesura que ho van aprenent i ho van aprenent a mesura que ho van practicant. Mai hi haurà una societat impregnada de cultura ecològica - en pau amb la natura- sense que el moviment social portador de les llavors de la nova societat i les noves formes culturals no practiqui en la vida diària el que pregona de paraula.

A Catalunya no tenim encara massa experiència en la creació d’alternatives ecològiques al sistema industrialista. Tot i això n’hi ha hagut algunes. Algunes es varen crear i varen desaparèixer, altres es crearen i continuen. Algunes són prou interessants, i en algun cas i tot tenen força èxit. Crear alternatives reals, pràctiques i operatives al sistema passa per la voluntat individual i col·llectiva de fer-ho. Avui es esperançador veure com hi va havent persones que practiquen en la seva vida quotidiana - personal i professional- les alternatives que elles mateixes proposen a la societat. Aquesta és la qüestió bàsica per a guanyar-se la credibilitat en una societat on predomina el cinisme, el nihilisme i el tant-se-me’n-fotisme.

En el cas de l’ecologisme polític passa el mateix. Si be en el seu naixement a Catalunya (l’any 1983), l’ecologisme polític es va esforçar per plantejar alternatives concretes i superar la fase d’oposicionisme (veure els articles dels tres primers números de la revista L’ALTERNATIU, núm. 0, 1 i 2, 1984, 1985), els esdeveniments han anat fent que no es passés de l’estadi de planteig d’alternatives i encara s’anés arrastrant la mentalitat oposicionista. En la darrera etapa d’Alternativa Verda això ja era ben palès. Inclús es va iniciar un procés per adequar l’estructura política-organitzativa a la nova realitat (Vers una nova política, L’ALTERNATIU, solstici d’hivern 1991). Però la dinàmica que els fets varen anar imposant, sobretot en entrar en el procés d’aplegament de forces i en el de refundació del projecte verd a Catalunya (1991-1993), varen ocasionar que s’anés autoafirmant i autoreproduint la mentalitat oposicionista i mai s’acabés d'assentar la dinàmica de proposar i crear alternatives.

Només a partir de l’assemblea de Pontós es comença a fer el pas d’obrir-nos i de sortir de l’autoenclaustrament i l’autoafirmació oposicionista i així és com ens veiem obligats a entrar en una dinàmica d’elaboració de propostes per a ser incloses en els programes electorals. Amb l’experiència acumulada des de l’any 1983, vàrem poder estar a l’alçada de les circumstàncies i contribuir molt positivament a la redacció dels programes electorals que varen incloure força propostes de les que nosaltres aleshores vàrem aportar (Agenda 21 local, que tothom havia oblidat des de la Cimera de la Terra; tractament ecològic del mal anomenats residus; ús eficient de l’energia, energies renovables, etc.)

Amb l’assoliment de càrrecs electes (alguns amb responsabilitat de govern) és quan la contradicció entre la via oposicionista i la via de proposar i crear alternatives entra en la fase més aguda. Doncs fer que les alternatives vagin essent incorporades en actuacions de govern és un procés ben diferent del procés de ‘bufar i fer ampolles’ ( o dit d'una altra manera: ben diferent de llençar consignes). I més quan ni els governs en els que participem són majoritàriament ecologistes (ni els ecologistes hi representem una minoria ben forta), ni una part important de la societat catalana adopta posicionaments ecologistes, tot i que veu amb simpatia el que proposem. Fer que les nostres propostes vagin impregnant la societat, passa per practicar-les en primer lloc nosaltres mateixos. És la única forma de convèncer als companys i companyes dels consistoris municipals i la societat sencera.

És en aquesta fase quan, massa vegades, a manca de la capacitat d’elaboració de propostes es practica l’oposicionisme a tot i a tothom i el radicalisme verbal. És molt fàcil dir no i llençar consignes incendiàries, fins i tot es pot improvisar d'un moment per l'altre. El que no és tant fàcil és acompanyar el no amb la proposta concreta de fer, ja que l’elaboració de cada proposta concreta significa informar-se (tenir i cercar informació), saber (tenir coneixements i estar disposat a aprendre), relacionar-se (haver teixit una trama de contactes) . . . tot plegat vol dir temps, esforços, capacitat, imaginació, etc.

És en aquesta fase quan pot anar creixent la separació entre les persones que tenen responsabilitats institucionals i les que tenen responsabilitats no institucionals, doncs transmetre informació i mantenir la comunicació en ambdós sentits requereix esforços i temps, a més a més de requerir metodologia i tecnologia. Si en aquesta fase les responsabilitats no s'assumeixen plenament i no es plasmen amb tota rigorositat i s’autocontrolen, es pot anar engrandint la separació.

És en aquesta fase quan les persones membres de ple dret de les assemblees locals han de demostrar que són capaces de donar suport i recolzar als càrrecs electes, han de demostrar que són capaces de plantejar i practicar alternatives concretes, han de practicar la critica generosa i solidària. En una paraula, han de fer un bloc homogeni amb els càrrecs electes, complementant la tasca institucional amb la tasca per la base, en el si de la societat. També els hi han de transmetre les inquietuds de la societat, el que vol dir que han d’estar immersos en els moviments socials ecologistes i tenir-hi molt bones relacions. Han de ser capaces també de posar en practica les alternatives que es proposen institucionalment i a nivell de base.

Quan les persones que sempre o gairebé sempre han actuat 'per oposició a algú o a alguna cosa' es troben amb la nova situació en la qual hi ha persones de la pròpia organització que tenen responsabilitats polítiques i les exerceixen, tenen davant seu dues opcions: a) evolucionar cap a la recerca i la pràctica d'alternatives, complementant la tasca de les persones que exerceixen responsabilitats institucionals, i b) involucionar i repartir culpes a tort i a dret, donant la culpa de la seva incapacitat i/o del seu immobilisme als altres, be siguin els càrrecs electes de la pròpia organització, be sigui a altres persones d'organitzacions diferents a la pròpia, però amb les quals hi ha una certa relació de treball en comú.

Aquesta és la situació que es dona dins d'EV actualment. Cal reconèixer-ho obertament. Doncs els neguits que un sector ha manifestat als darrers temps no són altre cosa que la manifestació oberta de les contradiccions expressades mes amunt. Superar aquesta situació, implica primer de tot voluntat de treball individual, col·lectiu i en comú. A més de voluntat de treball cal bona fe, claretat, transparència, sinceritat, companyonia i tot allò que es necessari per anar teixint els fils de la trama que ha de ser la base d'una societat ecològica, una societat en pau entre els humans i en pau amb la natura. Això és el que l'ecologisme polític pregona i proposa.

Estic convençut que ni practicant el secretisme (fent reunions d'amagatotis o reservades només a determinades persones afins i excloent les discrepants), ni fent ús de la desqualificació fàcil i gratuïta (com s'ha fet en determinats escrits contra determinades persones), ni amagant-se en l'anonimat en l'autoria de documents (com la major part dels que circulen), ni exercint la democràcia de qui més crida (com s'ha posat de manifest en alguna reunió), ni manipulant burdament els fets (com es reflecteixen en els mateixos documents), ni, per descomptat, volent culpabilitzar l'altri (sigui el company que no defensa la mateixa posició, sigui l'organització amb qui hem establert compromisos de treball en comú), amb cap d'aquestes actituds serem capaços de superar les contradiccions que he apuntat més amunt.

Per la meva part amb dol que hi hagi hagut persones de la nostra organització que hagin fet el què han fet, vulnerant a raig les normes de convivència que tenim (estatuts), tot duent a terme pràctiques del més ranci estil complotista i tot estant disposades encara a practicar aquesta mena d'assemblearisme esquerranista que si alguna cosa ha demostrat en el passat és la seva més absoluta incapacitat de proposar res ni d'aportar res i la seva més manifesta voluntat liquidacionista (tot volent apartar dels càrrec de responsabilitat les poques persones que s'han pres les responsabilitats seriosament). A totes les persones que se sentin identificades en aquesta descripció voldria demanar-les-hi que facin un esforç per comprendre que l'ecologisme no té res a veure amb l'equerranisme tronat ni amb l'assemblearisme curt de mires. Pot ser la lectura de l'obra clàssica 'The Tyranny of Structurelessness' (la tirania de la no-estructuració) les pot ajudar a sortir de l'atzucac on s'han ficat (tot sigui dit, aquesta obra és un clàssic del feminisme, l'autora del qual -Jo Freeman - el va veure publicat per primera vegada l'any 1970 pel moviment d'alliberament de la dona als EUA). La pràctica de 'acoso y derribo' que sembla que agrada tant a algunes persones no té res a veure amb les pràctiques que la visió del món ecologista proposa i practica. Que diguin ben clar i d'una vegada que no volen veure EV influint de veritat!. Que no s'amaguin més sota la pell d'EV!. Ja ni ha prou de torpedejar les iniciatives que des d’altres sectors d'EV i des de la participació en les tasques de govern de l'Ajuntament de Barcelona hem anat impulsant !. Quantes d'aquestes persones que tan criden han aportat un petit granet de sorra en la difusió de qualsevulla iniciativa verda que haguem posat sobre la taula?

Només voldria posar un altre petit exemple. Petit però ben il·lustratiu. Ho vull fer però, tot manifestant el meu astorament en constatar fins a quin punt, tota aquesta gent està aïllada de la realitat social i enclaustrada en el seu castell: cap ni una d'elles ha aportat ni una sola signatura de suport (d'associacions socials i ecologistes, persones significades de la societat catalana, . . . ) a la petició d'entrada d'EV a la Federació Europea de Partits Verds. La nostra parlamentària tampoc ha estampat la seva signatura en la petició de suport. Ben il·lustratiu tot plegat !. A totes aquestes persones les hi vull donar el meu agraïment més sincer, no per l'ajut que no han aportat, sinó per l'oportunitat que m'han donat de conèixer quina mena de persones són i quina mena de 'solidaritat' practiquen. Gràcies una vegada més.

Tinc la sensació i la intuïció que solament amb l'aprofundiment de la via iniciada l'any 1995 (quan es va fer la coalició amb IC) podrem anar obrint espais de creativitat ecològica en un marc de grisor tecno-industrialista-uniformista. Per descomptat que l'obertura i el manteniment d'aquests espais no és ni serà fàcil. Però si volem que l'ecologisme polític tingui influència, ara i avui, en el si de la societat catalana (tant a nivell institucional com a nivell social) hem d'abandonar les posicions polítiques oposicionistes i culpabilistes i guardar totes les nostres energies per inventar i crear alternatives. I és fent això quan desapareixen, com per art d'encantament, les diferències i les culpes, i quan apareix la voluntat de treball en comú, la necessitat d'imaginar i fer néixer i créixer alternatives, ... I és quan la satisfacció i el plaer de fer aquesta feina va alimentant i nodrint les nostres forces per continuar la tasca iniciada.

Estic fermament convençut que si som capaços d’abraçar els espais limítrofs que hem obert (en la coalició electoral i en el govern de la ciutat de Barcelona) el nostre moviment florirà. I que la llavor que vàrem plantar l'any 1983 i hem anat alimentant des d'aleshores germinarà, creixerà, florirà i donarà els fruits que tots i totes voldríem tenir ja ara mateix. Però, igual que la natura, només essent pacients i actius alhora, practicant la perseverança i la creativitat, anirem fent camí per la via de la sostenibilitat, tot ajudant a fer néixer i créixer una societat ecològica.

Per la meva part vull expressar públicament el meu compromís de treball en comú amb totes aquelles persones que, deixant de banda rancúnies i enveges, diferències no essencials i pràctiques polítiques caduques (més pròpies del més tronat esquerranisme que de l'ecologisme polític) vulguin anar aprenent les lliçons que la natura ens dona i les vulguin anar plasmant en realitats quotidianes (a través de l'acció cívica i l'acció política). Doncs del que es tracta és d'aprendre i practicar allò de 'viure be sense fer mal be' i anar fent que aquesta forma de fer vagi impregnant, poc a poc, tota la nostra societat. I en aquest camí, l'ecologisme polític és més necessari que mai. Però l'ecologisme entès com s'ha descrit més amunt, ja que si el que es tracta és de fer un ecologisme oposicionista i/o culpabilista, barrejat amb dosis d'esquerranisme i assemblearisme jo seré el primer en abandonar i fer pinya amb totes aquelles persones que vulguin continuar el treball que alguns vàrem iniciar a començaments dels anys 80.

Ara que tenim l'oportunitat de consolidar i d'augmentar el nostre nivell d'influència, no és estrany que hi hagi qui vulgui rebentar el projecte Verd. Ha sigut una constant en el passat, des que vàrem començar a la tardor de 1983.

Josep Puig i Boix
febrer i març de 1998
membre de l'assemblea d'Els Verds de Barcelona
membre de la Mesa Permanent d'EV
portaveu d'EV

 
© Copyright 2003 - Els Verds. Alternativa Verda - Alternativa Verda ONG