|
La generació d’electricitat nuclear, tal com s’ha desenvolupat fins avui, és un exemple clàssic del mal ús de la ciència i la tecnologia per part d’alguns humans, i que no ha fet altra cosa que agreujar la profunda crisi ecològica en que el productivisme ens va anar ficant al llarg de tot el segle XX.
Si be els éssers humans hem hagut de conviure, des que varem aparèixer a la Terra, amb determinats nivells de radioactivitat ambiental (raigs còsmics, potassi-40, carboni-14), cosa que ha ocasionat i ocasiona força trastorns en la salut, amb l’adveniment de l’era nuclear es va obrir la porta a l’enverinament radioactiu de la biosfera i dels ecosistemes i éssers vius que ella hostatja, tot plegat fruit d’una pràctica molt poc responsable de la ciència i la tècnica.
Si no n’hi va haver prou amb les explosions nuclears a Alamo Gordo (Trinity: bomba atòmica de Plutoni i potència 20 ktones), Hiroshima (Little Boy, Urani, 12,5 ktones) i Nagasaki (Fat Man, Plutoni, 20 ktones), les potències nuclears es van embarcar en una cursa que ha fet que s’hagin fet explotar més de 2.000 bombes atòmiques (una quarta part a l’atmosfera, la resta subterrànies) iniciant el procés d’enverinament radioactiu de la biosfera. Encara avui es pot mesurar la radioactivitat alliberada i les conseqüències de tot plegat encara es constaten!. Per camuflar aquest despropòsit naixia el programa ‘Àtoms per a la Pau’ que no va ser altra cosa que un programa de foment de la tecnologia nuclear aplicada a la generació d’electricitat.
Ja ho va dir de forma ben clara David Liliental, primer president de la nefasta Comissió d’Energia Atòmica nord-americana, quan va escriure: “estàvem decidits a provar que aquell descobriment no era solament una arma, aquella terrible arma havia de tenir alguna altra aplicació . . . les il•lusions sobre ‘l’àtom pacífic’ es varen exagerar. Bàsicament el motiu era la convicció, que jo compartia completament i intentava inculcar als altres, que el descobriment d’una arma tan terrible, havia de tenir, d’una o altra forma una aplicació pacífica important . . .”. I l’aplicació ‘pacífica important’ la varen trobar en un subproducte de la tecnologia nuclear, el calor generat en el procés de la fissió, calor que aplicat sobre l’aigua la transforma en vapor que acciona un cicle convencional per a la producció d’electricitat. I ho varen emprar, primer, per a l’accionament de submarins militars. I tot seguit, amb l’experiència dels models de reactors dedicats a fabricació de Plutoni i a partir dels models de reactors destinats a l’accionament de submarins militars, desenvoluparen reactors que a més de crear Plutoni (per a la fabricació d’armament atòmic), fan bullir aigua (per accionar una turbina, que fa girar un alternador) i que són els que avui hi ha al món.
I si no n’hi va haver prou amb l’accident nuclear de Three Mile Island (pèrdua de refrigeració en un reactor moderat amb aigua, de tecnologia americana PWR) i amb la catàstrofe de Txernòbil (pèrdua de confinament del nucli d’un reactor moderat amb grafit, de tecnologia soviètica RBMK), la manca de responsabilitat social dels científics i tècnics nuclears (i la seva més completa manca d’ètica), combinada amb la prepotència i cobdícia d’alguns polítics, ens ha portat avui a la gran catàstrofe de Fukushima, on tres reactors han perdut el confinament alliberant enormes quantitats de productes radioactius a la biosfera, contribuint encara més a l’agreujament del nivell d’enverinament radioactiu a que ens han sotmès els promotors de l’energia nuclear.
Avui, amb la triple catàstrofe nuclear de Fukushima, tornem a constatar que la probabilitat d’ocurrència d’accident nuclear al món és d’un accident greu par cada 2.000 reactors-any (i no d’un per cada 20.000 o 10.000 reactors-any com la nucleocràcia ens va voler fer creure). La realitat ens diu doncs que, amb el parc nuclear actual, pot ocórrer un accident greu cada 4 o 5 anys.
No han faltat, al nostre país, les veus de tots aquells que han menystingut la gravetat de la catàstrofe, tot afirmant o que no era tan greu, o dient que la radioactivitat no tenia efecte sobre nosaltres. El que no diuen (o amaguen) tots els propagandistes de la nuclear és que un reactor nuclear, després d’un any de funcionament, conté en el seu nucli una quantitat de materials radioactius equivalent als que es produeixen en una explosió d’una bomba atòmica de 25 Megatones, o el que és el mateix, d’una potència gairebé igual a 1.000 bombes com la llençada sobre Hiroshima. La pèrdua de contenció d’aquests materials (sigui per la fusió del combustible i/o el trencament del vas del reactor, sigui pel trencament de les beines del combustible gastat i emmagatzemat a les piscines) te i tindrà conseqüències arreu (com ja avui es mesura a diversos indrets del planeta).
Els humans, però, ens hauríem de preguntar si per fer bullir aigua, necessitem fissionar nuclis d’àtoms d’U-235 i Pu-239? No sabem fer bullir aigua de forma menys perillosa i contaminant que la fissió nuclear? Avui sabem generar electricitat de forma molt més elegant i de forma infinitament menys perillosa: captant la radiació del sol i la força de l’aigua i del vent!!! Fem que la nuclear passi al bagul de la història com el que ha estat: un estrepitós fracàs tecnològic.
|
