Perquè EV-AV?
 Crisi d´EV(CEC)
 Comunicats
 Campanyes
 ecologisme de debò ?
 Eleccions
 Opinió
 Conferències
 Política verda
 Resistències
 Agenda d´actes
 Vincles
 Nosaltres


Escriu el teu correu
 
jpb07 | jpb06 | jpb05 | jpb04 | jpb03 | jpb02 | jpb01 | svt71 | svt70 | svt69 | svt68 | svt67 | svt66 | svt65 | svt64 | svt63 | svt62 | svt61 | svt60 | svt59 | svt58 | svt57 | svt56 | svt55 | svt54 | svt53 | svt52 | svt51 | svt50 | svt49 | svt48 | svt47 | svt46 | svt45 | svt44 | st43 | svt42 | svt41 | svt40 | svt39 | svt38 | svt37 | svt36 | svt35 | svt34 | svt33 | svt32 | svt31 | sv30 | svt29 | svt28 | svt27 | svt26 | svt25 | svt24 | svt23 | svt22 | svt21 | svt20 | svt19 | svt18 | svt17 | svt16 | svt15 | svt14 | svt13 | svt12 | svt11 | svt10 | svt09 | svt08 | svt07 | svt06 | svt05 | svt04 | svt03 | svt02 | svt01 | svt00 | xgp07 | xgp06 | xgp05 | xgp04 | xgp03 | xgp02 | xgp01 |

Opinió Pep Puig

DEIXEU EL PETROLI SOTA TERRA!

Publicat al diari Public, el 27 d'agost de 2010

Poc abans de que arreu del món s’iniciessin les celebracions del Dia de la Terra (22 abril), la ciutadania s’assabentava que hi havia hagut una explosió, seguida d’un incendi a la plataforma petroliera Deep Water Horizon, localitzada al Golf de Mèxic, quan estava perforant el subsòl marí a més de 1.500 m de profunditat (per extreure petroli un una fondària de més de 5.000 per dessota del subsòl marí). Els responsables de la plataforma, encapçalats per l’empresa petroliera BP, s’afanyaren a manifestar que la fuita de petroli era de ‘només’ 1.000 barrils (159.000 litres) al dia. El màxim responsable de BP (el seu CEO, Tony Hayward) també va manifestar que: “no havia estat el seu accident”, intentant passar la culpa als altres contractistes, TransOcean i Halliburton. No havia passat ni un mes quan BP es va veure obligada a acceptar que la fuita era molt superior (5.000 barrils/dia) a la que havien anunciat prèviament. BP va haver de rectificar ja que la directora del US Geological Survey va afirmar que dos equips de científics havien estimat la fuita entre 12.000 i 24.000 barrils al dia. Avui s’accepta que la fuita és de 40.000 barrils/dia.

La irresponsabilitat de l’empresa petroliera BP s’ha manifestat en tota les seva cruesa, a despit que el seu anterior CEO, John Browne, l’havia rebatejada amb el nom de Beyond Petroleum, en un intent de rentar-li la cara, fent veure que l’empresa petroliera assumia les seves responsabilitats ecològiques i socials, després d’una explosió (l’any 2005) a una refineria de BP a Texas City que va ocasionar la mort de 15 treballadors i ferides greus a centenars. L’administració de salut i seguretat nord-americana (Occupational Safety and Health Administration) li van posar una multa rècord (87 milions de dòlars) per ‘haver actuat de forma negligent en la correcció de les reiterades violacions de les normes de seguretat’.

Ara, BP ens ha tornat a mostrar la veritable cara de la industria petroliera: mentint en les seves afirmacions sobre l’abast de la fuita i dels seus efectes, actuant de forma prepotent, impedint la tasca dels informadors independents i maldant per silenciar als mitjans de comunicació (el mateix Jean-Michel Cousteau, fill del pioner Jacques Cousteau, va ser foragitat de l’indret quan els guardacostes van veure que a bord del seu vaixell hi havia un reporter i un fotògraf de l’Associated Press), etc. Vegeu sinó les declaracions del màxim responsable de BP: “el golf de Mèxic és un oceà molt gran. El volum de petroli i de dispersants que hi hem tirat és molt petit en relació al volum total d’aigua que te”, “penso que l’impacte ambiental d’aquest desastre serà, probablement, molt, molt modest”, etc.

Avui, quan el Nacional Center for Atmospheric Research (NCAR) ha fet públics els resultats de les seves simulacions (es pot veure a Internet) de com la fuita de petroli es dispersarà seguint els corrents marins, i hagi manifestat que la fuita “es podria estendre al llarg de milers de milles arreu de les costes de l’oceà Atlàntic i a mar obert ben abans d’aquest estiu”, escoltar les declaracions del responsable de BP ens hauria de fer obrir el ulls davant les industries que, com la petroliera, fan no solament diners sinó que s’enriqueixen de forma escandalosa malmetent els bens comuns del nostre planeta.

No era pas la primera vegada que un fet com aquest esdevenia al Golf de Mèxic. Va ser el juny de 1979 quan la plataforma petroliera Ixtoc-I experimentava un accident idèntic. Un fallada del sistema de prevenció de fuites en va ser la causa. Igual que en el cas de la Deep Water Horizon. I avui, més de 30 anys després, BP ha fet el mateix que aleshores es va fer: intentar posar fi a la fuita intentant captar el petroli que surt de la perforació. Val la pena dir que la fuita de Ixtoc-I no es va poder controlar fins 9 mesos després de l’accident. I es va fer mitjançant la perforació de dos nous pous per alleugerir la pressió amb la que sortia el cru pel pou accidentat. Exactament el mateix que avui en dia. La única diferencia entre els dos accidents és que Ixtoc-I estava perforant el subsòl a uns 60 m de fondària, mentre que la Deep Water Horizon ho feia a més de 1.500 m de fondària. Tal com va manifestar obertament Rachel Maddow en el seu programa (The Rachel Maddow Show) de la cadena MSNBC: “Les empreses petrolieres no han fet cap avanç tecnològic en els darrers 30 anys quan es tracta d’aturar una fuita d’aquestes característiques. La única cosa que han fet millor és empitjorar els riscos de l’extracció de petroli, posant aquestes fuites més enllà del nostre abast”.

La fuita de la Deep Water Horizon passarà a la història com la més greu, fins ara, mai experimentada als EUA (l’accident del petrolier Exxon Valdez va abocar més de 40 milions de litres de petroli – uns 260.000 barrils - a Prince William Sound, la fuita al golf de Mèxic ja en porta abocats més de 6 milions a data de 25/5/2010). Comença a ser l’hora de posar entrebancs a la industria del petroli que furga, cada vegada més endins, les entranyes de la Terra per alimentar la petroliaddicció i desestabilitzar l’atmosfera tot posant en perill la continuïtat de la vida a la Terra. Comença a ser l’hora de deshabituar-nos de l’addicció al petroli i als combustibles fòssils i deslliurar el món dels dictats de l’economia fòssil. Deixeu, si us plau, el petroli sota terra!.

Josep Puig i Boix, Dr. eng. ind.
Professor d’energia i societat a la UAB

.

GRÀCIES JUANTXO PER RECORDAR-NOS EL CAMÍ

A Juantxo López de Uralde, director de Greenpeace Espanya
Barcelona 1 de gener del 2010

Durant la dècada dels anys 70 Dinamarca va veure surgir un fort moviment social antinuclear i a favor de les energies renovables. Amb el lideratge de la Organisationen til Oplysning om Atomkraft - OOA i de la Organisationen for Vedvarende Energi – OVE una bona part de la ciutadania danesa va oposar-se als plans d’introducció de l’energia nuclear, a la vegada que s’implicava en posar en pràctica la generació local d’energia a partir de fonts renovables. Tan fort va ser el moviment que fins i tot va assolir un fet unic a Europa i al món, en la lluita d’oposició a la nuclearització: l’any 1984, el parlament del país va votar una resolució manifestant que no construiría cap central nuclear. I aixi va ser. Mentrestant els activistes antinuclears i a favor de les energies renovables feien neixer un moviment a favor de les energies renovables no només de paraula sinó de fets. Incomptables ‘molins’ de vent per generar electricitat començaren a impregnar els paisatges arreu del país, fent que molts petits tallers de màquinaria agrícoles anessin desenvolupant tecnología eòlica. Un govern sensible a aquests fets va crear un marc legal que feia possible que qualsevol persona podés generar electricitat a partir del vent, la podés vendre a les empreses de distribució d’energia elèctrica a un preu primat. Tot plegat va permetre el naixement de les anomenades cooperatives eòliques que agrupaven persones disposades a generar electricitat amb el vent instal·lant aerogeneradors en terrenys ventosos, situats en zones rurals, on la tradició cooperativista pagesa estava ben arrelada. Al llarg de les dècades dels anys 80 i 90, varen florir en els paisatges danesos milers de ‘molins’ de vent generadors d’electricitat, propietat de les cooperatives eòliques en les que participaven centenars de milers de persones. Aixi es va anar desenvolupant la tecnología eòlica a Dinamarca, fent possible que el pais es convertís ràpidament en lider mundial. Avui, el vent genera el 20% de l’electricitat danesa i es preveu que en pocs anys arribi a generar el 50%.

Però l’any 2000, un nou govern, retrògrad pel que fa a les polítiques energètico-ecològiques, va iniciar el desmantel·lament de tot el marc legal que havia fet possible que un petit país europeu, es convertís en lider tecnològic pel que fa a l’aprofitament del vent. Aquestes mateixes forces polítiques van posar un fre al desenvolupament de la participació social en la generació d’energia electrica verda i són les que han desenvolupat un marc legal que permet que l’estat pugui mantenir detingudes (segrestrades) persones pel simple fet de ser considerades ‘sospitoses’ de poder realitzar ‘delictes’ de resistencia civil en front dels abusos de poder dels oligopolis de l’energia bruta. Aquesta va ser la resposta de l’estat danès davant el fet que alguns sectors de la societat comencessin a organitzar-se per ocupar pacificament i clausurar una gran central tèrmica de carbó que hi ha a les rodalies de Copenhague Shut it down.

Aquest era el marc on es va reunir la COP15 i on l’estat danès va aplicar fèrriament la legislació autoritaria per impedir la lliure expressió de les crítiques socials a la xerramecaria política entorn del clima. Les crítiques simplement demanaven (i exigien) que els governs reunits passessin de les bones paraules a l’acció concreta per lluitar contra el canvi climàtic. La demanda d’un acord just, ambiciós i vinculant, expressada per un gran moviment social internacional es va veure entorpida per l’acció policial al servei dels lobbies incendiaris del clima, cosa que va ser aprofitada pels dirigents dels dos països més contaminants del món, els EUA i la Xina per torpedejar qualsevol mena d’acord de reducció de les emissions que fes justicia climàtica, que fos ben ambiciós i que vinculés a totes les parts.

La cimera climàtica de Copenhague pot-ser haurà estat la darrera oportunitat que ha tingut el sistema d’estats nació en el marc de les Nacions Unides per fer front al canvi climàtic. Després de 15 anys de negociacions del clima, coronades pel fracàs de Copenhague, pot-ser comença a ser l’hora de que la lluita contra el canvi climàtic torni a ser liderada per la ciutadania i la societat civil organitzada de la mateixa manera com a Dinamarca, als anys 70, la societat civil liderava la lluita que va impedir la nuclearització i obria la porta a la solució per aturar el canvi climàtic: les energies netes i renovables.

Per manifestar això en una pancarta, i de forma ben pacífica, davant els caps d’estat i de govern del món, en Juantxo Lopez de Uralde, director de Greenpeace Espanya, va ser detingut per la policia danesa i empresonat com si fos un delinquent. A l’Europa del segle 21, un país membre de la UE vulnera els drets humans d’un ciutadà espanyol, i de molts altres ciutadans europeus detinguts al llarg de la COP15 a Copenhague, i el president de torn de la UE, José Luís Rodriguez Zapatero calla i atorga.

Però aquella lluita encetada a Dinamarca l’any 1975, per proposar alternatives a la nuclearització, continua encara avui per assolir que aquell petit país del nord d’Europa tingui un subministrament d’energia 100% renovable l’any 2030. Aquella lluita s’ha anat escampant arreu del món, on cada dia són més els sectors de la societat que reclamen posar data de caducitat a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, i disposar d’un subministrament d’energia eficient, net i 100% renovable, cosa que permetrà assolir l’autonomia energètica dels països, les regions, les comarques i localitats.

Josep Puig i Boix
Dr. enginer industrial

 
© Copyright 2003 - Els Verds. Alternativa Verda - Alternativa Verda ONG