Perquè EV-AV?
 Crisi d´EV(CEC)
 Comunicats
 Campanyes
 ecologisme de debò ?
 Eleccions
 Opinió
 Conferències
 Política verda
 Resistències
 Agenda d´actes
 Vincles
 Nosaltres


Escriu el teu correu
 
jpb07 | jpb06 | jpb05 | jpb04 | jpb03 | jpb02 | jpb01 | svt71 | svt70 | svt69 | svt68 | svt67 | svt66 | svt65 | svt64 | svt63 | svt62 | svt61 | svt60 | svt59 | svt58 | svt57 | svt56 | svt55 | svt54 | svt53 | svt52 | svt51 | svt50 | svt49 | svt48 | svt47 | svt46 | svt45 | svt44 | st43 | svt42 | svt41 | svt40 | svt39 | svt38 | svt37 | svt36 | svt35 | svt34 | svt33 | svt32 | svt31 | sv30 | svt29 | svt28 | svt27 | svt26 | svt25 | svt24 | svt23 | svt22 | svt21 | svt20 | svt19 | svt18 | svt17 | svt16 | svt15 | svt14 | svt13 | svt12 | svt11 | svt10 | svt09 | svt08 | svt07 | svt06 | svt05 | svt04 | svt03 | svt02 | svt01 | svt00 | xgp07 | xgp06 | xgp05 | xgp04 | xgp03 | xgp02 | xgp01 |

Opinió Xavier Garcia

FRANCO, ATÒMIC I DESPULLAT

Publicat a El Punt/Avui el 29 de agost de 2011

Els aliats, que ja havien abandonat la República a la seva sort, després de salvar Europa dels nazis, van acabar donant (sobretot els americans) el cop de mà nuclear que Franco necessitava per exhibir Espanya com a sisena potència en matèria explosiva atòmica. Però el somni del caudillo només durà del 1948 al 1973, 25 anys –que no deixen de ser molts– al llarg dels quals el règim passà de confiar en els nois dels EUA (amb bases i tecnologia i crèdits) a ser decebut per ells, situació que es féu evident en el que Kissinger comunicà –de manera expeditiva, pel que sembla– a Carrero Blanco un dia abans –i ja és casualitat– de l'atemptat que el portà gairebé directament al cel (és un dir) el 20 de desembre del 1973.

Tot això, i molt més, s'aprèn llegint el volum breu, però dens i instructiu, que Santiago Vilanova (Olot, 1947), periodista, escriptor, consultor ambiental i pioner de l'ecologia política a Catalunya, acaba de publicar a Llibres de l'Índex, amb el títol de La bomba atòmica de Franco. Per als qui es pensaven que el Generalísimo, i tota la seva cort militar i tecnòcrata, s'havia dedicat només –com si no fos prou– a enfonsar la llengua, la cultura i les institucions polítiques catalanes, ara poden saber que, en el sofregit del todo atado y bien atado, també hi havia el condiment nuclear, en la seva doble faceta, tan lligada en la seva salsa, de reactors d'investigació per obtenir el material (plutoni) per a l'arma atòmica i de tecnologia per a les centrals productores d'electricitat, de què els Països Catalans (Ascó, Vandellòs i Cofrents) disposen per a un bon pomet. Tot amb certificat ianqui: CIA, Pentàgon, banca (oh, gran Rockefeller, guru dels Bilderberg!) i grans companyies elèctriques.

Darrere de les 125 pàgines d'aquest llibre hi ha una extensa –i gosaria dir extenuant– investigació de gairebé quaranta anys, remenant tota mena de papers, als quals s'han afegit –de fa tres anys– els que ha desclassificat la CIA i que han permès a l'autor confirmar moltes de les hipòtesi que ja va sostenir en articles periodístics a la revista Actual i al Diario de Barcelona en els anys vuitanta, en l'època en què va ser director d'aquests dos mitjans.

En redactar aquest memoràndum dels deliris nuclears del franquisme, Vilanova ha volgut deixar clar el silenciós i ambigu paper que van tenir, a més de molts historiadors, les direccions de l'esquerra espanyola, socialista i sobretot comunista, accentuada finalment aquesta última per l'actitud claudicant de Carrillo –segurament a canvi de la legalització del partit. Només unes poques veus socialistes, entre les quals la del diputat per Sòria (prop d'on es construïa el Centro Nuclear), Manuel Núñez Encabo, van gosar alçar la veu per aturar un projecte, l'objectiu del qual era obtenir plutoni militar (a més del que ja s'havia obtingut, des de 1972, de la central franco-catalana de Vandellòs, o d'altres reactors experimentals o comercials), un projecte que va quedar finalment parat per la signatura –si us plau per força– del Tractat de No-proliferació, per part del govern espanyol, el 1987, un cop culminada la integració a l'OTAN, de la qual esdeveníem l'últim escolanet, prèvia desintoxicació socialista-autogestionària del trio González, Solana, Serra i tutti quanti.

Abans hem referit l'escàs, o nul, paper dels historiadors (si més no dels més rellevants) a l'hora d'incloure, dintre de les activitats delictives o simplement criminals del franquisme, tot aquest aspecte de les martingales nuclears, que deixà la Pell de Brau lligada de peus i mans a la tecnologia i als crèdits de la banca americana. El polèmic i temut investigador olotí, que no se'n calla ni una (aquest cop no cita enlloc el nom de Jordi Pujol, que ja ha deixat esquilat en altres bandes), esmenta directament els noms d'antifranquistes tan conspicus com Vázquez Montalbán, Preston o Tusell, tot lamentant que no es prenguessin la molèstia d'anar més enllà en les crítiques habituals al règim, oblidant o menystenint aquests altres aspectes, de dependència tecnològica, energètica, financera i militar, tan fonamentals en la supervivència de la mateixa dictadura.

Espanya passava del tinent chusquero a l'americanitzat per l'alta tecnologia i, en energia, pràcticament del llum de ganxo a la gran central atòmica; i els espavilats opositors gairebé només es fixaven en les famílies polítiques que anaven ocupant els distints governs del Generalísimo. Per això aquest llibre és tan remarcable: perquè tothom rep –de la CIA als soviètics, passant pels governs autòcrates d'Espanya, França, Portugal i el Marroc–, posant en joc, per tant, al voltant del negoci nuclear, el joc d'interessos i tensions entre aquests quatre estats, tots sota l'atenta vigilància del Gran Germà.

 
© Copyright 2003 - Els Verds. Alternativa Verda - Alternativa Verda ONG